LA CATEDRAL DE SANT PERE DE VIC
La primera catedral de Vic ja apareix documentada l’any 516. Durant el període d’invasió sarraïna (717-718), aquesta catedral fou destruïda, i no se n’edificà cap altrafins a la repoblació del territori d’Osona pel comte Guifré (886) i la restauració del bisbat. La nova catedral fou ben aviat substituïda per una altra, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba, essent una edificació romànica d’una sola nau, amb transepte de cinc àbsis i cimbori; el campanar, imponent, es construí separat de l’església.
El període gòtic deixà dues joies en l’edifici de la catedral: el claustre, iniciat sobre el claustre romànic l’any 1318, i el retaule de Sant Pere, obra de Pere Oller, finalitzat el 1428. Després de diferents intents d’ampliació, a finals del segle XVIII s’emprengué la demolició del temple romànic per poder construir un gran temple neoclàssic, obra de l’arquitecte vigatà Josep Morató i Codina. Fou consagrat l’any 1803. De la catedral romànica d’Oliba se’n conservà la seva cripta, colgada, el claustre i l’impressionant campanar, que s’alça fins a 46 metres, amb set pisos separats entre ells per frisos amb decoració típicament llombarda. Pervisqueren també el claustre i el retaule gòtics, i les capelles barroques de la façana nord.
El nou temple consta de tres naus separades per pilastres corínties, un transepte poc pronunciat, una coberta de voltes semiesfèriques i una cúpula en el treuer. En la primera meitat del segle XX s’encarregà la decoració dels grans murs blancs al pintor català Josep Maria Sert. L’incendi de l’any 1936, en l’inici de la Guerra Civil (1936-1939), destruí l’obra de Sert i malmeté considerablement les voltes i la cúpula de la nau. Just acabada la guerra s’iniciaren les obres de reparació de la Catedral, es descobrí de nou la cripta, i es construí el deambulatori. Josep Maria Sert dugué a terme una nova decoració, que és la que podem contemplar avui.
LA DECORACIÓ PICTÒRICA
DE JOSEP MARIA SERT
L’incendi de la catedral de l’any 1936 va destruir les pintures que havia realitzat Josep Maria Sert entre 1926 i 1930. El mateix pintor dugué a terme la nova decoració,realitzada entre 1939 i 1945, que esdevingué la principal i darrera obra de la seva vida.
Els enormes llenços fixats a les parets de la catedral són plens de masses i figures voluminoses,plenes de força, potenciades pel contrast de clarobscurs en la monocromia daurada i per la sensació de profunditat provocada pel joc de volums. L’actual programa iconogràfic respon a un extens cicle del misteri de la redempció, amb escenes del calvari, el sant enterrament i l’ascensió. En el políptic de l’absis culmina la tragèdia de la crucifixió del Senyor, entre les escenes del seu enterrament i de l’ascensió. Segueixen, en les parets del creuer, les quatre escenes del cicle relatiu a la pèrdua de la justícia original i a la caiguda dels nostres primers pares. Sobre els arcs de les capelles laterals es desenvolupen escenes del martiri dels apòstols i dels evangelistes. En el tríptic format pels murs dels peus de la catedral, es contraposen els temes que representen Jesús expulsant els mercaders del temple, i ell mateix sortint amb la creu a l’espatlla, flanquejant l’escena central que representa la condemna pronunciada per Pilats, que es renta les mans.A les llunetes, una vegada mort Josep Maria Sert, s’hi van reproduir els motius de la decoració desapareguda, que simbolitzen les benaurances.
